El actual contexto multipantalla de producción de imágenes se basa en la
idea de interfaz como lugar sin espacio en el que tienen lugar veloces
intercambios de datos y de imágenes que son aprovechados por las grandes
empresas donde data is Gold y el compartir es el motor del data. Las
obras AV found footage que operan desde el pulso dialéctico y alegórico,
definen el léxico que nos permite entender una sociedad y una cultura
definidas y vigiladas a través de sus imágenes y, por extensión, de sus
interfaces. La obra found footage pone de manifiesto que toda imagen es
una interfaz, esto es, un espacio de producción visual que convierte la
imagen en susceptible de ser manoseada, usada, desrealizada y remontada.
La obra found footage hace comprensible la historia de estas imágenes
que configuran nuestro saturado y mediatizado entorno visual, ya sea
desde el extrañamiento, desde el viaje dialéctico y alegórico en el
tiempo o como ecología dialéctica en la era del superávit audiovisual.
1 comentario:
LA VIDA ES SUEÑO
Quiero, madre, quiero,
nunca me das nada,
quiero, quiero, quiero,
quiero una granada,
que abrase los tanques
que todo lo abrasan.
paradoja de la piedra: «¿Puede un ser omnipotente crear una piedra tan pesada que aún ese ser no pueda levantarla?»
Ai! En una contraimatge, a lo Maldoror, 'els caminets del desig' m'ha fet pensar en... 'unos hilillos de plastilina'!! I així he imaginat que un fèrtil contraxapapot d'humanisme acababi empastifant sí o sí els marges de les empreses i de les universitats privatitzades...
I es que la realitat és només imaginable. És inimaginablement imaginable, i prou. I no sabrem mai del tot què és el que passa de debò. Serem massa cecs sempre, la nostra imaginació mai ens serà suficient per entendre als altres i a les coses, i les pantalletes no te digo: que tinguem sort!
Jo per això li tinc tanta tírria a la quantificació del gust i de la realitat tota, per pur vici del control. Intentar controlar-ho tot fent-ho per parts i amb mecanismes, i tot per poder oblidar la ceguesa intrínseca, i mentir-se millor una idea, i descansar. Però per descansar ja es va inventar la son i la nit (i el matí per als afortunats).
Per a què si no un fa com els porquets i es fa una casa, de fusta o de cartró o de paraules, o per lo menos la desitja? Doncs per poder dormir tranquil. I com es fa si no?
Hi ha aquella vibració imponent que té la quietud arquitectònica, sempre tant silenciosa i envolvent, allò allà que és lo explícit d'un procés constructiu que pot ser putsé progressiu, vegetal, recopiable i reutilitzable en la seva idea, o bé pot ser preprojectat en un despatx, dissenyat prèviament i per tant sempre decadent, com una imponent runa erma ja acomplerta sense més sentit que el de la total tragèdia de la seva construcció: una arquitectura absolutista en el seu sentit tràgic, tota ella pura tragèdia. Tot n'és plè.
Jo tinc necessitat de desclassificar-ho tot, de no participar del conjunt d'embafosos perfils individualitzats, de barrejar-ho tot, d'ententre-ho tot i no les parts separades. Per això a mi em deprimeix la idea de la xarxa social digital que tot ho classifica i o quantifica, i m'enamora la dolça incògnita de l'avorriment i la espectació.
Vaig llegir un dia un cartell que dèia 'no hi ha amistat que no sigui política'. I desseguida vaig pensar 'no, digues millor estètica... no hi ha amistat que no sigui estètica'. Perque és la estètica la que fa fèrtils les coses, coherents, i ho fa per damunt de la política, que les fa possibles només com a conseqüència d'un judici estètic, diguem-ne. I des de llavora m'agrada de dir en elogi de la paraula, que la estètica és superior a la política.
He de dir que no tinc ara com ara cap tentació de ritualitzar religiosament la meva vida, però vist l'escepticisme que comença a apoderar-se en general de la idea de progrés, suposo que és normal que una mena de filtre teològic m'enteli les circumstàncies.
Perquè si la societat no té eines per conduir-nos pels caminets del decreixement, i no creiem ja en cap dels previs i caducs dissenys de futur, doncs toca d'agafar de nou el llapis i el full, i barrejar-ho tot. I qui si no l'ensonyació, el desig d'aquella imatge primera d'un inici antiquíssim (gairebé impossible d'improbable), qui si no aquella quasi inexistència del que hi va haver molt molt abans que nosaltres ens ha de poder guiar en aquestes emboirades perspectives?
Molt guapo el videu del després del després, i ara em fa pensar:
Com pot ser que aquesta sigui una època d'acceleració si el món s'està aturant?
No serà que el que percibim com acceleració és en canvi una inèrcia de frenada?
Petons bona nit!
Publicar un comentario