Les Amigues de l’Àgata és una
pel·lícula que atrapa per la seva frescor i que adquireix més valor encara gràcies al propi procés de producció. Es
tracta d’un treball de fi de carrera i el primer llargmetratge de quatre
alumnes del grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i,
curiosament, exalumnes meves: Alba Cros, Laura Rius, Marta Verheyen i Laia
Alabart. Cinèfiles de mena, bones estudiants, joves i, sobretot, amigues. El
fet que l’autoria sigui col·lectiva, li dóna un tret diferencial, no només
perquè avui en dia molts escenaris culturals es pensen des del principi de la
cooperació i no de la competitivitat, sinó també per la dificultat que suposa
fer una pel·lícula d’autor a vuit mans, o potser hauríem de dir a quatorze
mans. Les Amigues de l’Àgata ha
comptat amb tres excel·lents script editors que han deixat, inevitablement, la
seva emprempta sobre la pel·lícula: els cineastes Isaki Lacuesta i Elías León
Siminiani i l’acadèmic Gonzalo de Lucas. Les
amigues de l’Àgata va ser autoproduïda (Lastormedia va entrar en la fase
final i, sobretot, en la distribució) i no tenia cap més pretensió que ser un
viatge cap al cinema, però també cap a l’amistat des del complex univers de
l’adolescència, tant de les autores en relació amb elles mateixes, com també en
relació amb les quatre actrius protagonistes: Marta Cañas, Carla Linares, Elena Martín i Victòria Serra.
La història és senzilla (i, a partir, d’aquí, amb algun o
altre spóiler), l’Àgata és una adolescent que, quan inicia la universitat,
comença a distanciar-se del seu grup d’amigues de tota la vida: l’Ari és la
líder del grup, llançada i provocadora, presumeix de llibertat, malgrat estar
lligada a una feina de bar; la Carla és una bella nena de papà, estirada i aparellada
que sempre li han anat al darrera; la Mar és una estudiant de biologia que
encara conserva una certa innocència i tendresa i l’Àgata és una tímida i
reflexiva estudiant d’Humanitats que es troba en una cruïlla vital. La gran
aportació d’aquesta pel·lícula és el saber transmetre cinematogràficament el
trànsit per l’adolescència amb la frivolitat i narcisisme propis d’aquesta
etapa vital, però també amb les seves incerteses, passions i dilemes. Les
autores saben del que parlen i aborden un tema que els hi cau molt de prop i
d’això se’n beneficia la pel·lícula. Hi ha una veracitat en el que diuen i en
el que fan les protagonistes, en com són i en per on es mouen (la Barcelona del
Raval, la Costa Brava, facebook com a lloc), que fa que t’oblidis de l’artifici
cinematogràfic, fins i tot fa que t’oblidis del fet que, en realitat,
t’interessa poc el que s’expliquen perquè, per sort, tu ja estàs lluny de
l’adolescència. La veraç coreografia de gestos, mirades, coqueteigs i vàqües
paraules, hipnotitza.
No hi ha peripècies filosòfiques ni morals ni grans
storylines, la més senzilla i complexa de les qüestions aflora: la necessitat
de prendre decisions quan et comences a fer gran i les conseqüències que
aquestes decisions tenen sobre el teu entorn immediat. En aquesta hormonada
etapa vital els amics de tota la vida es poden convertir, de cop, en uns
complets desconeguts, la teva família en una nosa i estar a prop de la llar
esdevé símptoma de falta de valor. El sentit de l’aventura és premiada moneda
de canvi a l’adolescència, una aventura a comptes pagats pels pares, això sí.
L’Àgata i les seves amigues freqüenten les festes i els bars nocturns, juguen a
ser gates sota la taulada de zinc on acorralen als nois, però sense posar-se en
perill. Són joves, tenen pocs obstacles , cap deute i tot per fer, són
sensibles a les petites coses i es deixen ser en amistat, com en el poema de
Gil de Biedma: “Pasan lentos los días y
muchas veces estuvismo solos. Pero luego hay momentos felices para dejarse ser
en amistad. Mirad: somos nosotros” (Amistad
a lo largo). Però per això mateix, en qualsevol moment pot esclatar una
crisi entre les amigues i, evidentment, passa el que s’ensuma, de forma no gens
evident, que ha de passar.
Fa poc vaig veure La
propera pell, d’Isa Campo i Isaki Lacuesta i vaig pensar que una de les
coses que més em va agradar és com filmaven els adolescents i com n’és de
difícil capturar moments d’íntima veritat i encara més en relació amb
l’adolescència, una etapa performàtica per excel·lència on “ser” és “ser vist”
pels altres. A Les Amigues de l’Àgata
hi ha molts moments d’íntima veritat, i en alguns casos desconec si són restes
de la mirada dels script editors en com la càmera captura a les adolescents
protagonistes; la càmera radiografia les seves alegries i la seva soledat des
d’una pulsió fascinadora i fascinada alhora. O potser són les quatre autores
que han sabut crear un complex laberint emocional i fer de la càmera un
estetoscopi capaç de reflectir les seves pròpies incerteses i aspiracions
vitals en el precís moment d’estar damunt del trapezi de la ganiveta, de
l’instant en què passes a l’altra banda del mirall i comences a deixar, a
consciència, l’adolescència.
Ingrid Guardiola
Col·lectiu de
Crítics de Cinema de Girona
No hay comentarios:
Publicar un comentario